2015

VIII edició dels Jocs Florals d'Esplugues, en commemoració del 50è aniversari de la fundació de la Secció Sardanista de l'Avenç

La Secció Sardanista de l'Avenç

Obres guardonades
Accèssits
La sra Imma Fuster i Tobella és proclamada Mestra en Gai Saber


Em vas cedir el teu nom

Em vas cedir el teu nom,
com qui cedeix el pas
a qui baixa o a qui vol entrar.
Gentil, sense emprar mot i sense dubtar.
Em vas cedir el pes
i a poc a poc se'm doblega l'espatlla,
es corba un xic el cos,
i se'm fa grossa la panxa.
Subtil, sense emprar mot i sense recança.
Et vaig oferir el nom d'àvia
però deies que se't feia feixuc
i de tant en tant et deia el nom que abans portaves;
Assaborint-lo com s'assaboreix un vi amb molt de cos,
tot fent-lo ballar joiós entre les dents abans d'embriagar-me.
Et vaig voler gaudir i et llegia a poc a poc,
redescobrint versets
amagats entre les teves línies,
que abans havia mal llegit
o llegit massa depresa.
I ara que el teu nom em manca,
m'arriben encara petits fragments d'un vell poema
que tu havies deixat escrit en el vent
i que l'eco me'l porta quan ressona
entre els forats que el temps
ha fet en aquest cor
que ara pesa com si fos de pedra.
Sóc harmònica del teu so
però ningú més que jo
sap apreciar allò
que un cop vam fer a dues veus
i amb mil silencis.
Mon Roig Viladoms
Guardonada amb la Flor Natural

I si vos parlo d'amor

Debades vaig cercar, desesperat,
talment cerca la nit la matinada
i les llesques de fosca s'encenien
pels caminois, estrets, de l'esperança.
"Tríptic d'absències"
Rafel Bordoy i Pomar
I
ON són els besos de mel? On són els versos de lluna?
On l'encís de cada espurna que m'estenalla la pell?
Per què ploren els flagells? Per què la rima s'apaga,
si entre remors d'atzavara, espigolada pel vent,
darrer solc del meu turment, resta encara verge l'ànima?
II
QUE una onada venia i una altra onada marxava,
i entre onada i onada del teu amor m'encenia.
Ai, al·lota! Comprenia que eren hores de penada;
si abans que trenqués l'albada un bes, de tu, no rebia
allà mateix em moria, vora la mar enrabiada.
III
PONCELLA, dóna'm la flor que amagues entre els teus llavis,
que jo sóc dels homes savis que saben glosar l'amor.
Ai, com batega el meu cor, galop desfermat que enlaira
l'endevinalla de l'aigua i l'esguard de l'horitzó!
Poncella, dóna'm la flor abans que ens despulli l'alba
IV
JO et buscava a les palpentes, preguntava pel teu nom,
recercava el buit del son amb l'envit de la tempesta,
del dolor i de la sofrença i el record d'una cançó
que amarava el cant del foc amb el dol que neguiteja
la mirada que desvetlla la travessa de l'amor.
V
EL cel era tan clar com ho era el teu somriure,
marinada de sal, a amar m'ensenyaves
i romancejant el vers, una cançó entonaves,
amb la dolça ingenuÏtat de qui comença a viure.
Ai, quant donaria ara per tornar a reviure
aquell cel tan clar i aquella mar tan blava
que ens tintava d'atzur el goig de la mirada
i de ser de nou l'al·lot que t'escrivia un poema
robant-te un petó amb l'avial estratagema
de traçar el teu cor, assagetat, a l'arenada.
Toni Arencón i Arias
Accèssit a la Flor Natural

Tinc por, dóna'm la mà

Senyor no puc seguir
les forces em manquen,
una boira espessa obnubila
els meus jorns,
el camí està cobert d'obstacles
que m'inpedeixen el pas.
Una forta ventada s'ha emportat
les poques il·lusions que dins meu niaven
i m'he quedat sense aquell foc
que donava tebior als meus sentits
i feia bategar les tecles del desig.
Auvi, són cendres que voleien sense destí.
Tic por! He perdut el sender,
les empremtes s'han esobrrat
i el meu pas és insegur.
M'enfronto a un demà incert
i em manca el vigor que m'ha pres
el pas del temps.
Senyor dóna'm la mà,
que la tendresa del teu amor
em retorni el coratge
fent esvair la boira del camí.
Obre'm un nou horitzó
que aparti el deliri "per una quimera…"
que m'ha fet perdre el sentit.
Montserrat Comas i Torrents
Guardonada amb la Viola d'Or i Argent

Darrer viatge

Fosca nit de silencis
preludi del llarg viatge,
venen records i enyorances
i es desfan camins viscuts.
Sentim el vent i la pluja
enyorem el fred
ens trobem sols
ben sols
plantats al mig de la nit.
Repassem el viscut
i no esperem res,
tants somnis trencats…
tant d´amor perdut…
Preparem el viatge
amb molta recança
sense equipatge i ben sols.
Amb la tranquil·litat
en el fons de l´ànima
pels camins viscuts
ben al costat de tots.
Hem treballat l´esperança
i hem viscut en el silenci
d´home sense destí
però amb camins marcats.
No hem descobert
cap gran missió,
no hem retrobat Ìtaca,
hem navegat pel vent
sense timó ni barca.
Hem recorregut camins
sense saber on anaven,
hem estimat ben sols
ben endins de l´ànima.
Hem estimat la terra
el vent, el mar,
el foc i l´aigua,
i hem mirat el cel
buscant-hi l´esperança.
I en la fosca nit
hem buscat els estels
perquè ens acompanyessin
en el nostra camí.
Hem viscut
el nostre destí
amb desig i força
i ara en la fosca nit
preparem el viatge.
Pep Estany i Ferrer
Accèssit a la Viola d'or i argent

Englantina d'or, 2015
Pàtria del meu cor,
quan de tu s'allunya
d'enyorança es mor.
Jacint Verdaguer

La veu del cor

Lema: «Càntic d'amor a la meva terra»
M'agrada viure al clos d'aquesta terra!
M'hi he forjat al recer d'un horitzó
que acarona cada hora del meu viure.
Els amics, la família, els paisatges,
convivències, amors i recordances.
el magnetisme, la rauxa, el seny,
el silenci, la calma, el deler...
Tot m'omple el pit, m'amoixa i em pertany.
Dolça terra, ets ressò de cant antic,
ets sentiment, arrel i saba nova,
ets passat, ets present i ets futur,
ets nissaga, ets vida, ets bres d'onada.
I ets sempre l'arbre que sosté les branques.
Quan m'ha calgut romandre lluny de tu,
des de la foscor, des de la nostàlgia
com un nèctar dolç o un suau ventijol
t'he dut dins l'ànima en cada moment.
I com t'he arribat a enyorar, Catalunya!
He enyorat els boscos, les serralades,
les braves onades, els rius juganers,
l'inquiet oratge, els camps verds i daurats,
i una cultura antiga i acurada
que m'atrau, m'amanyaga i em captiva...
Avui, terra meva, he somniat
que passejava per un jardí eteri
on departien eminents poetes.
Verdaguer, Segarra i Martí i Pol,
enfront de Carles Riba i Maragall,
entaulaven una conversa amable
mentre jo els observava embaladida.
Em somreien des del seu plàcid cel
i m'envoltava un hàlit de tendror.
Aleshores...Ai las! M'he despertat,
però em sentia amb goig i plenitud.
I, també, molt feliç de viure aquí!
Pels meus somnis nostàlgics de poeta,
pel meu destí ennoblit, lligat a tu,
pels teus laberints de la diversitat,
per les paradoxes, per les certeses,
per tantes albades que em solquen l'ànima,
per la teva virtut i el teu pecat,
pels teus camps magnífics de tardor,
pel teu mar infinit i poderós,
perquè em vesteixes de seny i follia,
perquè t'estimo i perquè et respiro...
M'agrada viure al clos d'aquesta terra!
Imma Fuster i Tobella
Guardonat amb l'Englantina d'Or

Una pàtria tan petita

I una pàtria tan petita que la somio completa.
Pere Quart
Volem la terra petita
abraonada per muntanyes
des del sol naixent al sud
on les finestres descloses
saludin el mar de l'est
mosaic de blaus infinits
bressol de la nostra història
que ha escrit llevant amb els vents
Aquesta terra petita
llevada amb les nostres mans
amb pedra noble i antiga
rauxa i seny que ens ve d'antany
la tants de cops malmenada
per forana iniquitat
i tants de cops ressorgida
amb aquell coratge ancià
Terra de portes obertes
que no ha creat cap deïtat
ni amb set dies ni amb set nits
senders amables que el poble
lentament a mà ha escolpit
esbrossant les males herbes
a cop de força i de sang
a cop de mots i de falç
Una terra tan petita
que abastin les nostres mans
unides en el desig
de seguir amb el nostre afany
Volem el que som i serem
tant si es vol com si no es vol
fèrtil terra esplendorosa
que cove un tresor avial:
nostra bella llengua mare
i nostra petita pàtria
Eva Moreno Bosch
Accèssit a l'Englantina d'or

Ella és com Esplugues...

Ella
és oberta,
és harmonia
és com Esplugues.
Ella
és compàs,
és llaç,
és tranquil·litat.
Ella
és música,
és dansa,
és ball.
Ella
és moviment
és sentiment,
és flabiol al vent.
Ella
és enllaçar,
és mans unides,
és compartida.
Ella
és pas llarg
és pas curt,
ella fa grup.
Ella
és home,
és dona,
és una rodona.
Ella
és patrimoni,
és cobla,
és poble.
Ella
és nostra,
és catalana,
és la sardana.
Àngel Nieto García
Guardonat amb el Premi Ciutat d'Esplugues

Esplugues en el record

Recordo els teus carrers coberts de sorra
que les rodes i els cavalls esmicolaven
en una boira que vestia de groc cada silueta,
però, sobre el terra de pols va créixer un mantell fosc
esborrant les petjades i els jocs de la infatesa,
ara el fum i els sorolls de motors omplen l'espai
i l'horitzó d'un futur que ja no espera.

Tentacles de formigó s'estenen pels pendents
desdibuixant el verd indefens de la natura
amb teranyines d'antenes que amaguen la floresta,
només el teu nom conté el rastre d'un llampec,
una espurna de llum, Esplugues ferma.
La memòria es guarneix amb l'alè de mil records
que pugen tremolant el carrer Església
i encara respirem sota el torrent d'en Ferrer
o imaginant un psalm al claustre de Montsió
olorant el fang cuit camí la Rajoleta.

Podríem recuperar els batecs d'un cor que no s'atura
però has crescut amb braços asimètrics
que com un nen ens parlen de la mà que els alimenta,
per un costat tenim Can Tintorer, el parc dels Torrents
parant la mirada al carrer Montserrat i Santa Magdalena.
D'altra banda t'han foradat la pell
amb somnis inacabats plens de promeses
que dormen als calaixos amb firmes i segells
però que els avis, els joves i els infants encara esperen.

També m'agrada pujar Sant Pere Màrtir
i mirant-te des de dalt, reconèixer els barris i els carrers
allunyant la vista al mar les nits de lluna plena.
Mai deixaré l'emotiva recerca dels racons
que ens transporten a un passat ple de noblesa,
amb la llum que vibra als ulls dels teus veïns
lluitant per l'esperança en un demà d'incertesa.
Esplugues per l'amagatall, el refugi robat,
espluga d'abans, d'ara, d'avui, espluga viva,
Espluga i foc, espluga i cendra...!
Salvador Valiente Malmagro
Accèssit al Premi Ciutat d'Esplugues

Quiero quererte

Quiero quererte erguida como un junco
en una playa hambrienta de naufragios,
laboriosa como una enredadera
que ascendiera por un enjaretado.
Inesperada como el arco iris
que rompe la tristeza de los charcos,
leve como el azul de una libélula,
voraz como el ataque de un leopardo.

Quiero quererte altiva como un roble
que creciera sobre un acantilado,
hermosa como un dios adolescente,
libre como un torrente desbordado.
Bañada por la luz adormecida
de un tímido crepúsculo de mayo,
perfumada de azahar como la lluvia
en un jardín preñado de naranjos.

Quiero quererte verdadera y clara
como el cielo de un día de verano,
alegre como el eco de una fiesta,
franca como la palma de una mano.
Ingenua como el alma que no sabe
que el cuerpo es un lugar imaginario,
perseverante como la esperanza,
indestructible como el desamparo.

Quiero quererte impura como Eva
mordiendo la manzana del pecado,
lasciva como el rojo desafío
de una cereza abierta entre los labios.
Dulce como la miel que la inocencia
vierte en un corazón desencantado,
sutil como la brisa cuando besa
el pálido reverso de los párpados.

Quiero quererte ingrávida y concreta
como el instante que recorre un pájaro,
desnuda como el alma de una estatua
que soñara caricias en el mármol.
Tenaz como el afán de una clepsidra
que enlazara el futuro y el pasado,
inescrutable como el laberinto
que finalmente me llevó a tu lado.
Ricard Desola Mediavilla
Guardonat amb el Premi a la millor poesia en llengua castellana

Si pudiera

Si pudiera com mis manos
taponar tus heridas,
las más viejas, las útimas que no curan,
aquella que fue culpa mía,
las limpiaría con la gasa de mis besos
y con el suave alcohol de mis caricias.

Si pudiera traerte mi recuerdo
el consuelo que necesitas,
el abrazo que te proteja del frío
de ese invierno de ausencia en que tiritas,
iría contigo donde la soledad termina.

Si pudiera borrar todos tus miedos,
los más ocultos, los que nunca explicas,
te llevaría a las playas donde moran
la espuma, la luz, la paz y las sonrisas
para nadar contigo mar adentro
y ser tu luna cuando se acabe el día.

Si pudiera cortar el hilo transparente
de la distancia que nos aleja y nos cautiva,
te prestaría las alas que mueven la esperanza
para acabar al fin con la melancolía
y brindar porque existes y estás en mi memoria
des cuando tu sabes,
hasta que tiempo diga...!
Salvador Valiente Malmagro
Accèssit la millor poesia en llengua castellana

Candy in a Jar

Your love was candy in a jar
on a shelf out of reach:
delicious in the dreaming,
tempting to the eye,
mouth-watering anticipation,
cold at ground level,
barren to only one.
And it was pitiful to see me begging
for crumbs,
blind to others
and stuck in this craving for your heart.
My love was a promise
whispered to a deaf ear,
a rainbow in the dark,
a falling star in a summer day.
And yet, it felt right,
it felt bright,
it felt like a perfect true lie.
Your love grew hard in the jar
and others came and broke your heart.
I could have broken yours nicely
And make of it a perfect copy of mine.
It is pitiful to see you trapped in that jar
on a shelf too easy to reach in my mind,
coated in sugar
from time to time.
Mon Roig Viladoms
Guardonada amb el premi a la millor poesia en llengua anglesa

Mall

You add one more doubt to the drawer
which stores the day to day.
The mass parade of self-inflicted deceptions
doesn't add much affection
to this warehouse of attempts at beauty.
Here rules the easy wish, among the pushes
and calls for necessity,
and the mirage of superiority
at the price of plastic of the assembly-line.
It has a lovely colour,the image on the mirror
in which are reflected all the trials of happiness
which give these odd animals
who never get tired of searching for
a piece of heaven under a ceiling.
Here,a poem in an imperceptible shadow
In a gigantic box of toys,
a stroke in a sea of vanity.
It is worth being in between this collection
spilled everywhere, to be able to say
how easy everything seems.
Let us pay with our lives for that snap-shot
with us all together inside whatever the framing results,
and let us ignore those plastic mountains
folded and coloured that try to resemble
the licorice we liked to remove
from the earth and chew the whole afternoon.
The old promises have gone their own ways,
having accepted the role of sad companions.
No one has remembered to buy
a generous slice of knowledge or simplicity.
Now would be a good time to spend a few years
to let them drip through our fingers,
and to smell them, to gaze at the play
of light and shadow of the corroded earth.
Pere López Tolosana
Accèssit a la millor poesia en llengua anglesa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Missatges (Atom)