Qui és: Ramon Cervera
Galeria fotogràfica
Obres guardonades
- Flor Natural: I va brollar l'amor..., de Maria Bonafont Giménez
- Viola d'Or i argent: Salve Regina, de Marta Finazzi Martínez
- Englantina d'Or: Petit país., de Pep Estany i Ferrer
- Premi Ciutat d'Esplugues: A la riba del Llobregat, de Oriol Solà i Prats
- Millor poesia en llengua castellana: La elegida, de Josep Maria J.L. Giménez Ramos
- Millor poesia en llengua anglesa: Frames and Empty Spaces, de Mon Roig i Viladoms
I VA BROLLAR L'AMOR...
Solca l'onada
el buit d’una pastera
plena de vida...
Un crit de por ressona
fet llàgrimes d'escuma.
el buit d’una pastera
plena de vida...
Un crit de por ressona
fet llàgrimes d'escuma.
La nit era tancada...
Tan sols un fil de lluna cosia la foscor.
L'aroma de la sal regnava al meu voltant
i, amarga, em penetrava pels porus de la pell,
aquella pell resseca, opaca, assedegada,
plegada de tristor.
Les ones enfollides, com malèfics tentacles,
assetjaven la barca amb un delit sagnant,
mentre el crit de la por ressonava en l'espai.
Era un crit trepidant d'homes, dones, infants.
I vaig veure el seu rostre...
Era un rostre gegant que brollava de l'aigua!
Uns ulls pampallugaven, pupil·les lluminoses
se'm clavaren al cor mentre uns braços de mare
m'estrenyien, amb força, entre un cant de bressol
fet d'engrunes de goig.
I tota la basarda del meu cap embogit,
lliscà, com una serp, cap al fons de l'onada.
I el meu crit ofegat de llàgrima i de plors
m'eixordà de bonança, enmig d'aquell infern.
I va brollar l'AMOR...
l'AMOR que fa reviure, a dins de les entranyes
un hàlit d'esperança i una espurna de cel;
l'AMOR que foragita l'amargor i el neguit,
l'AMOR universal que respira la joia
de l'alè més sublim!
I em bull el goig a l'ànima i tanco les parpelles
ben fort i, lentament, transformo tota l'ombra
i el buit que ens envoltava en versos de colors.
L'AMOR és el miracle que va vèncer la nit!
Maria Bonafont Giménez
Guardonada amb la Flor Natural
SALVE REGINA
Salve Regina, |
tu que sempre em fas llum |
i em dones les mans |
com si fossin les boies |
de la meva esperança |
mentre navego pel mar, |
un llençol que s’arruga |
amb l’embat de les ones |
on estiro els meus somnis. |
Maria, mare del món, |
m’esguardes de lluny |
des de la teulada del cel |
on cada estel és una pregària |
amb noms i cognoms |
que tu fas brillar |
sobre la memòria dels vius |
mentre ens abraces a tots |
amb misericòrdia infinita |
en el temps sense treva |
d’on tots som captius. |
Tu també vas fugir |
de la pàtria més digna |
desafiant les fronteres |
de les paraules dels necis, |
una taca a l’exili |
que creix com un arbre |
amb l’escorça gastada |
i les arrels que s’enreden |
en les consciències humanes |
però, esclaus de la culpa, |
no ens donem per vençuts. |
Jo he fet aquest viatge |
i encara camino |
recorrent l’oblit |
com si fos un desert |
que em crema la pell |
perquè, més enllà de les dunes, |
només hi ha l’abisme |
i he perdut el nord, |
també el sud, |
però no estic sola |
en el vaixell de la fe |
perquè tu sempre hi ets |
en tots els punts cardinals. |
Amb els punys plens de salms |
només soc una oració |
petita i humil |
com un far que batega |
en la nit dels pecats |
on mai no es fa mai fosc |
perquè el teu nom sempre ressona |
enmig del silenci més trist |
com cavalls al galop |
que tornen a casa. |
I el teu amor és tan gran |
com un país salvavides |
on recloure’m del món |
mentre escric aquests versos |
i en mastego les síl·labes |
com si fossin de sucre |
perquè són cants de victòria |
que esclaten contra la terra |
tan buida i tan bruta |
del paradís de mentida |
dels homes perduts. |
Marta Finazzi Martínez
Guardonada amb la Viola d'Or i Argent
Guardonada amb la Viola d'Or i Argent
PETIT PAÍS
Hem bregat |
entre l´espès silenci |
ben a prop de la foscor. |
Hem suportat |
tota l´ignomínia |
ben lluny de la justícia. |
Hem caminat |
pel fang espès |
del pantanal d’aquest país. |
Hem viscut |
en la llarga espera |
d’una trista mort. |
Hem estimat |
amb tota la recança |
aquest petit país. |
No sabem |
si aquests camins |
ens portaran a la vida |
on hi creix l’esperança. |
No sabem |
si el sacrifici, |
llarg en el temps, |
ens tornarà la llum. |
No sabem |
si després de la nit |
sortirà el sol |
i lluirà un cel blau. |
No sabem |
si aquesta llarga |
i neguitosa espera |
haurà valgut la pena. |
No sabem |
si aquests camins |
ens portaran novament |
a la nostra estimada Ìtaca. |
Peró hem viscut, |
hem caminat |
i hem esperat |
buscant la llibertat. |
Volem un país clar |
de tramuntana freda |
amb un cel blau |
i un aire net |
que ens permeti respirar |
totes las il·lusions |
d’aquesta petita pàtria. |
Amb tot el cor |
i amb incansable desig |
jo esperaré el miracle |
i em lliuraré enterament |
a aquest somni de l’ànima |
de poder viure |
en llibertat i en pau. |
Pep Estany i Ferrer
Guardonat amb l'Englantina d'Or
A LA RIBA DEL LLOBREGAT
Sonets a Esplugues
I |
Quin bell mirador, quan no t'ho esperes! |
Qui a Sant Pere Màrtir s'encimbella, |
tota la contrada... a ulls d'ocella! |
Mirall fidel del que –ja antany– eres: |
cruïlla de camins i carreteres. |
¿De quantes gestes, verda planella, |
has estat serena sentinella? |
No seran aquestes les darreres. |
En durà més la història. I aviat... |
Però ara, en repòs i amb temps aturat, |
verdegen les prades primerenques. |
I els torrents –travessant la ciutat, |
terreny permeable i rebregat– |
deixen la seva insígnia entre llenques. |
II |
És en sòl calcari i argilós, |
i entre torrenteres margenades |
i ben pregones, que –no endebades– |
s'hi estableix un primer nucli copiós. |
Ben ple d'orgull però –ensems– laboriós, |
sap treure fruit d'hortes amarades |
per fer-hi créixer noves fornades... |
El poble s'expandeix ufanós. |
Sàvia tria, aquesta ubicació: |
llogarret tranquil... la millor opció!, |
regal d'aquest llit d'aigües rogenques. |
I n'ha tret feina, del Llobregat; |
també un paisatge; una identitat; |
l'esplendor de viles riberenques. |
Oriol Solà i Prat
Guardonat amb el Premi Ciutat d'Esplugues
LA ELEGIDA
Lema: Jeanlouis
Nadie escucha, nadie
enjuga el llanto en la Tierra;
Nadie ¿lo oyes bien? lo sabe
que algo existe y se rebela,
que algo està vivo y aterra.
Yo andando por mis caminos
con fragor de mil tambores
me reduzco en aquel niño
que me habló de sus amores.
Y entra y sale en mi aposento,
y viene y se va, llorando
por la Tierra que lo acoge,
por el Tiempo que, pasando,
va deglutiendo sin pausa
de tanto en tanto a los hombres.
No es la Tierra nuestro cielo;
Y el cielo azul dibujado
es como el cuadro pintado
que embellece nuestro suelo.
Hay ríos de amor fraterno
dispuestos para ser mares,
la luz de miles de hogares
de corazón sempiterno.
Y en el centro, con su pena
clamando siempre el humano;
Rechaza darse la mano
y escoge así su condena.
Según quien la ve, no es buena
la madre Tierra que llora;
Otros hay que sí la doran
cuando en ardores se quema.
Es el mundo a donde vino
la voz, el amor, la paz;
Es pues, la Tierra veraz,
mientras el hombre, mezquino,
lentamente en el camino
deja la Verdad artrás.
Ríos, fuentes, manantiales
son la Tierra dolorida;
Sus aguas, almas perdidas
sin chispas de pedernales.
La madre Tierra se postra
ante el Dios de los altares;
Silenciosamente, arrostra,
Cálidamente denosta,
y en gélido sombro a tales
nacidos por desleales
hijos de la inerte Sombra.
Josep Maria Joan Lluís Giménez i Ramos
Guardonat amb el Premi a la millor poesia en llengua castellana
FRAMES AND EMPTY SPACES
There's still a bunch of frames |
leaning against the naked wall |
down the corridor |
in the tiny room |
with the high ceiling |
with the crack that runs across |
almost diagonally |
and reminds us of the fragility |
of all the dreams once perched on |
by eyes half opened, half closed |
in the years we used to live wild |
yet slaves of our own chains |
as we learned the price it takes |
and the void it leaves |
when you wake up |
and your mist is lifted |
suddenly by the bell |
that summons and tolls. |
I miss you. |
And yet, you were always there |
leaning against the empty wall |
like these empty frames. |
And, somehow, you still have some mirror quality |
when I come closer and I look at the empty space |
and I sing myself a song |
to rock me across this sleepless night |
as your pain draws a scar |
almost diagonally through my mind |
and unfortunately, |
meant to last. |
Mon Roig i Viladoms
Guardonada amb el premi a la millor poesia en llengua anglesa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada