Els VII Jocs Florals d'Esplugues, 2013, van estar dedicats al Mestre Pere Mañé
Al racó més característic d’Esplugues, l’únic que queda que recorda el seu passat rural, va néixer el 21 de juny de 1897 un nen que portaria per nom Pere i els seus cognoms el de Mañé i Baleta. Fill d’un matrimoni d’humils treballadors, anava, com els altres infants del poble , a l’escola i a la parròquia que quedaven ben a prop de casa seva. A la parròquia, l’organista, el Sr Pau Gelabert de Can Pi, feia cantar als nois durant les cerimònies religioses i aviat s’adonà que n’hi havia un que copsava, millor que els altres, l’entonació de la música i pensà que podia fer-lo cantar la “Salve Regina” tot sol. En veure que reeixia, en el seu intent, pensà aprofitar aquelles aptituds per a ensenyar-li solfeig i piano. Això ocorria l’any 1906.
Des d’aquell moment Can Pi es convertí en la segona casa de Pere Mañé i el Sr. Paulito i la seva esposa, la Sra. Rosalia, en els seus segons pares. Amb tanta assiduïtat acudia a aquella llar que fins li regalaren un violí tres quarts que havien comprat per el seu fill Josep, el qual no mostrava tanta afecció a al música. I així fou com es lliurà a l’estudi d’aquest instrument tan sensible i difícil de tocar.
Aviat, però, el Sr. Gelabert, veié que aquell noi necessitava un mestre de més altura i ell mateix el recomanà al compositor i director d’orquestra Cassià Casademont amb el qual estudià solfeig, violí, harmonia i instrumentació.
Quan, a l’any 1972, el Mestre Mañé ens explicava això, ho feia veritablement emocionat. Deia que el primer encontre que tingué amb el seu mestre fou a la Federació dels Cors de Clavé, mentre hi actuaven de directors, el mateix Casademont i Enric Morera.
Pere Mañé, era més aviat baixet. Més a llavors que encara era un noi, i hagué de pujar d'alt d una cadira per veure com es desenvolupaven, els mestres, davant d'aquell conjunt d'homes. I deia que, mentre el mestre Morera dirigia «Els Xiquets de Valls», ell, tant es va impressionar que emocionat, li queien les llàgrimes cara avall.
Acabat l’assaig, ell i el seu pare que l'hi havia acompanyat, foren cridats a secretaria i allí el mestre Cassià Casademont li feu treure el violí, que duia embolicat amb un mocador de fer farcells, i li feu tocar alguna cosa. A la setmana següent ja començava les classes i havia d'anar, caminant des d’Esplugues, fins al carrer de València, davant d’on hi havia la sala de ball «Iris», avui desapareguda. Als primers temps l’hi acompanyava el seu pare, després ja hi anava sol.
La seva voluntat d'aprendre música li feia vèncer Ies dificultats més aspres, en una edat en la qual Ies ganes de jugar sovint superen o fan oblidar la tasca formativa. Però, per a ell, la música era primer que tot.
Aviat volgué provar fortuna en el camp musical i l'any 1914, amb el seu germà Josep, ja van formar l’Orquestra de Cornellà, que era una d'aquelles típiques orquestres de Festa Major que servien per a engrescar el jovent a l'hora del ball. Després passà a ser primer violí d una orquestra de Molins de Rei i més tard entrà a formar part de l’Orquestra Munné d’Esparraguera, que era considerada ja, com de primera categoria. En morir Fèlix Munné, que l'havia fundada, s’hi quedà de director. Més tard fundà l‘orquestra «La Principal de Piera» i com que no estava satisfet dels resultats que n'obtenia, passà a ser el primer violí de la d’«Els Nois d'Olesa».
Les activitats musicals de la seva època juvenil no quedaren pas reduïdes al que hem exposat, perquè també havia estat músic de cobla tocant el flabiol i el tamborí. Violinista del desaparegut teatre «Eldorado», del «Novedades», del «Tívoli»... Mestre d'altres músics. un dels quals fou un txec anomenat Fastak, que més tard arribà a ser director del Conservatori d'Eslovàquia.
Però en la vida de Pere Mañé hi ha una faceta que l'atragué en gran manera: el cant coral. Aquella primera impressió que rebé d'Enric Morera dirigint una massa coral a Barcelona, el seduí de tal forma que, tard o d'hora, volgué lliurar-s’hi. Cors i orfeons ocuparen una part molt important de la seva vida musical, i inicià aquest experiment amb la Unió Coral de Cornellà. Després fundà l'Orfeó del Grup Excursionista Germanor del nostre poble i dirigí el primer Orfeó de l'Ateneu de Sant Just Desvern i el cor Lo Pom de Flors del mateix poble.
A partir del 1936 tingué un període d'inactivitat que s’acabà el 1940 que reprengué els assajos amb Lo Pom de Flors i l'any 1950 tingué un paper molt important en la fundació de l’orfeó Enric Morera de Sant Just Desvern del qual es féu càrrec com a director. També dirigí l'Orfeó Catalònia de Cornellà i l'any 1959 fundà, amb la col•laboració de la Biblioteca Popular d’Esplugues, la Coral Santa Magdalena del nostre poble, que donà el seu primer concert el 29 de gener de 1961 en un homenatge tributat a Emili Vendrell, que havia organitzat el cor La Coloma. Durant uns anys, també dirigí, coincidint amb la celebració del centenari de l’entitat, durant el qual es veié en el compromís d’haver de dirigir una vintena de cors que s’havien congregat a la Plaça de Sant Lluís. Quan ja començava a sentir-se cansat encara tenia al seu càrrec el cor Novells de Cerdanyola, el qual deixà l’any 1972.
Amb tot això que hem exposat no s’acaba, però, la seva activitat, ni el seu amor per la música, perquè Pere Mañé i Baleta també fou un compositor notable que ens deixà un bon feix de partitures. Un nombre important de sardanes, algunes per a cor mixt i d’altres per a ballar-se, sis poemes simfònics per a orfeó i cobla, una vintena de cançons per a piano i cant, l’harmonització de cançons populars de caràcter simfònic per a cobla, sonates per a piano i violí, un extens repertori de caramelles i músic lleugera, alguns himnes per a veus mixtes, una sarsuela “ La Festa de la Placeta”, diverses peces de música instrumental per a violí i piano, etc. En morir encara deixava diverses composicions per acabar, les quals estava esbossant amb molta il·lusió.
Dins la seva obra creativa, veiem que, per a ell, Esplugues sempre fou el teló de fons sobre el qual anà evolucionant la seva obra. Esplugues li obria el camí de la música: les fonts, les muntanyes, els carrers, la seva gent, l’aire, els camps i les flors...Tot allò que li parlava del seu poble li servia per a omplir pentagrames en els quals deixà plasmada la bellesa que tantes vegades tenim a la vora, però ens calen els ulls d’altri per fer-nos-la veure: “La Vila d’esplugues”, “Carme”- dedicada a la seva esposa- , “Natàlia”, “Espigues i Roselles”, “La Rosa Vermella”, “Avui és Nadal”, i tantes d’altres, són una mostra del que diem.
De caràcter enèrgic i tenaç, algú diria que fins dur, tal com era amb la gent que aconduïa o ensenyava, també ho era amb ell mateix. Però noble i bona persona. Potser si hagués estat més dúctil hauria arribat, en la societat, a llocs més elevats, però ell i el seu món musical eren així i així continuà fins que ens deixà el 18 de maig de 1982.
Això no fou motiu, però, perquè no fos estimat i no fos reconeguda, la seva obra. Per allà on passà, hi ha testimonis de les distincions de què fou objecte: a Cornellà, l’Orfeó Catalònia li féu ofrena d’una medalla d’or, i un pergamí de l’Ajuntament; a Cerdanyola, el Cor Novells també li féu ofrena d’una medalla d’or i una altra de l’Ajuntament; a Peramola, l’Alcalde li atorgà una medalla d’argent i l’escut de la vila; i en la memòria de molts espluguencs és ben viu encara l’homenatge multitudinari que el 14 de setembre del 1975 li dedicà el nostre poble, amb la cooperació de diverses entitats foranes amb les quals havia tingut íntima col•laboració. Més tard a Sant Just Desvern també l’homenatjaren i són molts els testimonis de consideració que havia rebut al llarg de la seva vida. Un cop traspassat, el cor La Coloma volgué dedicar-li una vetllada, que tingué lloc a l’ Auditori del Col•legi Alemany d’Esplugues, en el qual participaven totes aquelles institucions i figures amb les que, en vida, s’havia relacionat el mestre. Tant per la participació com per la seva emotivitat, fou un acte que deixà un record inesborrable.
Pel que fou la seva vida i pel que representa per a tots nosaltres, Esplugues el recorda i el recordarà sempre i voldríem que el seu exemple de tenacitat i amor al poble es fes encomanadís a tots els espluguencs.
Extret de: Juan i Lloret, Pasqual. 4 medalles d'or. Esplugues de Llobregat: l'Ajuntament, 1985. Col·lecció documents; 1